Maite Rodrigo · "Amb els sentiments a flor de pell"

Maite, podríem dir que tota una vida dedicada a la docència, no? Doncs sí. A finals del primer trimestre portaré 38 anys com a mestra, tant a la primària com els vuit anys a la secundària. També vaig fer la formació de directors i vaig haver de passar moltes entrevistes i proves. 

Finalment el Cap d’inspectors dels Serveis Territorials em va fer l’oferta de venir a l’escola El Roure com a directora. Ara portaré 14 anys ja.

També m’han dit que escrius llibres de text. Efectivament. Tinc una amiga molt estimada que es dedicava al món editorial i em va engrescar a formar part de l’equip, col·laborant a fer llibres de text. Ho he fet com a afició. 

Una afició relacionada amb l’educació. Ha fet sort l’escola amb tu. Soc jo la que em sento afortunada. Ha estat un privilegi ser a la direcció d’aquesta escola i haver contribuït a fer-la gran. Jo estava molt a gust treballant en un altre centre a la secundària quan em va venir la proposta de ser la directora del Roure, i vaig dubtar eh?, però significava un repte per a mi, i jo soc d’anar superant reptes. Mai me n’he penedit!

De totes formes val a dir que jo sola no ho hauria pogut fer. He tingut uns equips directius de companyes que m’han fet costat en aquest camí, i que han estat imprescindibles, i també un claustre de mestres que ha anat canviant però que s’han deixat la pell per l’escola.  Això és molt d’agrair. Per això dic que ha estat un privilegi treballar amb aquestes persones. Som un claustre que ens avenim molt, molt acollidores.

Doncs trobaràs a faltar aquestes companyes... Trobaré a faltar l’escola. Tota. Pensa que l’escola la fem tots i totes: mestres, alumnes, pares i mares, personal docent i no docent, els monitors i monitores de menjador, les senyores de la neteja...  A les famílies els voldria dir que els agraeixo que m’hagin deixat formar part de les vides dels seus fills i filles, i de la d’ells com a família, que he sentit molt el seu recolzament, la seva confiança i l’estimació que em tenen. 

Per tant, només paraules d’agraïment a tota la comunitat educativa. També als diversos Consistoris de l’Ajuntament, perquè sempre m’han fet sentir molt estimada, respectada i valorada.

Maite, et jubiles de directora ara, i el 31 de Gener com a mestra. Un mestre es jubila? Es deixa mai de ser mestre? No. En absolut. Ser mestre és una professió vocacional i la portes sempre amb tu vagis on vagis. Si vaig a una botiga i veig una actitud incorrecte d’algun nen o nena, doncs se m’escapa aquell gest, aquella mirada que veus que capten, també mirades de complicitat. Això és fer de mestre; no deixes mai d’ensenyar.

Hom parla de la Maite com a bona mestra i bona directora, però sobretot et defineixen com a bona persona. Un bon mestre ha de ser bona persona? Som un model. És així.  Els nens i nenes aprenen de tu no només continguts sinó maneres de fer, de dir, de pensar, d’explicar. Quan tu saps transmetre tot això als teus alumnes i veus que responen, estàs ensenyant. Ets un bon mestre. De totes formes, sempre he pensat que, en general, les persones que triem aquesta vocació ho hem de ser per força.

Un bon mestre ha de saber escoltar. I no només als nens i nenes, també a les famílies; saber llegir-les.  Hi ha nens i nenes que t’expliquen i altres que no. Has de saber interpretar-los també, llegir els silencis, saber què passa. El mateix podem dir de les famílies; és molt important escoltar-les, entendre les circumstàncies sense jutjar-les. És molt fàcil jutjar, i això un bon mestre ho ha d’evitar.  Evidentment, com a tot a la vida, alguns cops l’encertes i d’altres no...

Què és el millor de la Maite mestra? El que més m’agrada és transmetre. La meva idea sempre ha estat empatitzar al màxim amb els meus alumnes, vetllar pel seu benestar emocional i el de les seves famílies, perquè penso que si aquest binomi funciona, els seus aprenentatges roden sols. Cada alumne és una persona diferent i durant tots aquests anys he treballat molt en dotar-los d’eines, el que ara diem competències, per a les lliçons de vida que els vindran.

Si fem una mica d’auto-crítica, què creus que els alumnes diran de tu com aspecte negatiu? (riu) Que soc exigent! Reconec que soc una persona molt auto-exigent i impulsiva, així que segur que el pitjor de mi és la impaciència, allò de: vinga, va! De vegades em diuen, però Maite ens ho demanes tan ràpid! Per quan ho hem de tenir? I els dic, per ja! Jo soc de mandra fora i fem-ho! Això segur que ho recordaran! D’altra banda, soc exigent en els comportaments dels meus alumnes, en el respecte als altres.

Cap on va l’escola actual? Fites individuals o col·lectives? La societat va evolucionant cap a l’equip. Saber treballar amb els altres, compartir, acceptar i admetre propostes i opinions dels altres, que potser són diferents a les teves.  Aquest és el futur: les idees de tots sumen.  És la gran evolució que ha fet l’educació. Abans ens centràvem més en continguts, però ara les empreses el que demanen és saber trobar solucions als problemes que se’ls plantegen. Anem cap a un treball en equip i a l’escola també.

Has viscut l’evolució de l’escola catalana. Sí. Aquí a Catalunya, la nostra escola ha estat d’integració, sempre hem anat avançats en l’àmbit educatiu. Vam començar a treballar per projectes molt abans que altres comunitats, i tenim molt clar que les escoles a Catalunya treballem per la inclusió.  Aquí, els moviments pedagògics sempre han estat pioners. Sempre parlem quan ens referim a un grup de persones que treballen plegades: “d’equip”: l’equip directiu, l’equip docent, etc. 

Internet, xarxes socials, un infinit accés a la informació; aquest nou paradigma us facilita la feina als mestres o us la perjudica? Fins i tot massa informació! Però no podem obviar que estem formant alumnes que viuran fins als darrers anys del segle XXI.  A l’escola ens ha costat, però afortunadament s’ha evolucionat. L’accés a la informació no és dolent si se sap gestionar de manera adequada. 

Les famílies sovint s’amoïnen pels continguts; aprendre i aprendre continguts... Jo sempre dic que els continguts d’avui són obsolets per demà. El mapa d’Europa del meu temps no és el mapa d’Europa que tenim avui. En aquest sentit, Internet juga un rol important per la seva continua actualització. Parlem d’eines que són molt motivadores per l’alumnat i per tant, si ells estan motivats, són capaços de cercar continguts actuals pel seu aprenentatge.  Això com a mestres ho hem d’aprofitar! Quan els nens i nenes estan motivats i tenen eines que els ajuden a aprendre, aprenen. El que hem de fer, tant els mestres com les famílies, és ensenyar-los a gestionar aquesta informació. Sobretot comprovar! Diferenciar el que és important del que no ho és tant.  Aquest és el repte al que ens enfrontem avui, i l’escola no pot donar l’esquena al món de les noves tecnologies en el qual viuran aquests alumnes tota la seva vida. Hem d’aprofitar-ho en el seu benefici.

Quin record tens del teu primer dia com a mestra? Horrorós! (riu) Al juny, vaig finalitzar la carrera de Magisteri i al setembre, em vaig incorporar en una escola concertada, en una aula de cinquanta-tres alumnes de cinquè curs! Jo tenia vint-i-dos anys, era una nena, i enfrontar-me de cop a cinquanta-tres alumnes que podien ser pràcticament germans meus. Recordo que em sentia més a prop d’ells que com a mestra!

I quins records t’emportes de l’escola El Roure? (A la Maite li brillen els ulls, s’emociona) Me’ls emporto tots! Cada bon dia a peu de porta, les seves cares quan entren i et saluden, les breus xerrades amb les famílies als matins. Tots i cadascun dels dies que he passat en aquesta escola han estat un bon dia. Tinc un record molt especial de la il·lusió de les famílies quan van venir a visitar l’escola nova. Es va fer un mur de pladur mentre treballaven fora. Quan la construcció va estar, només va caldre retirar aquell mur. Va ser un dia molt il·lusionant per a tots: els nens i nenes, les famílies, els mestres... aquella olor a nou! Va ser l’inici de l’escola com la coneixem avui.

Qui et pren el relleu com a Directora? L’Emma Lari. L’Emma és la mestra d’educació física de l’escola, porta molts anys aquí. És una mestra molt estimada per tots, tant per les famílies com per les nenes i nens; que té molta empenta, molta energia i que s’ha preparat de valent per aquest repte.

Quin consell li dones? Sobretot que sigui ella mateixa. Que escolti tothom: nens i nenes, mestres, famílies, personal... Ella ja ho farà perquè, a més, és una persona molt empàtica. Jo també ho soc, i això fa que les dues tinguem punts en comú. El full de ruta de l’escola és el mateix, però evidentment ella hi posarà la seva empremta; i d’això es tracta.  El que passa és que estem en un moment en que toca recuperar l’escola que teníem abans de la Covid.

Realment és aquesta la sensació més trista que em queda: no haver pogut acabar com sempre, a peu de porta i parlar-ho directament amb les famílies. Em pesa molt no haver estat en contacte amb elles durant aquest darrer curs i haver de dir adeu del meu càrrec com a directora des d’aquest escrit.

Doncs aprofita ara a fer aquest comiat. Que els voldries dir? Mai m’hauria pensat acabar d’aquesta manera, sempre he dit que vull acabar amb “les botas puestas” (riu), i per això em fa especial il·lusió acabar com a mestre, que és com vaig començar. M’hagués agradat dir un adeu personal a cadascuna de les famílies. 

Com a directora, he intentat cada dia donar el 200 % de la meva persona perquè les coses funcionin, soc conscient que no sempre ho he aconseguit. Em sap greu aquelles coses que he pogut fer millor i no m’han sortit, però de veritat que la meva dedicació a l’escola ha estat sencera. De fet, m’agradaria acabar com a Directora recordant les tres primeres paraules que vaig dir a la presentació del meu projecte de direcció: Il·lusió, reflexió i compromís. 

Il·lusió pel projecte. Reflexió per millorar. Compromís personal. Això és el que he portat tots i cadascun dels dies que he estat directora.

Un cop jubilada, què faràs amb el teu temps lliure? Mira, ara estic encara en “modus escola”, pensant com organitzaré l’aula, qui vindrà, etc...

A partir de l’1 de gener, em deixaré portar. Aniré fent sobre la marxa. Pensa que físicament no estic en el meu millor moment, així que primer he de deixar de fer. 

Tinc moltes aficions, com la lectura, fer esport i veure esport...el que sí em vull fer és un auto-regal! Tinc moltes ganes de viatjar i friso per passar el febrer en un lloc càlid amb sorra, platja i sol.

Una Maite emotiva i emocionada, ens acomiada des de la mateixa porta de l’escola, on durant 14 anys ha donat la benvinguda als alumnes i famílies.  Des de l’Alba, i valorant la teva faceta com a mestra, directora i persona entregada, et desitgem una ben merescuda jubilació. 

Em pensava que ploraria però no he deixat anar ni una llàgrima, oi?

No Maite, però els ulls els tenies ben molls durant part de l’entrevista..