Anna Llobet: “Fins que no la vius de prop, no t’adones de la gravetat de la Covid-19”
L’Anna Llobet va traslladar-se a Sant Fost amb la seva família quan tenia 4 anys i no n’ha marxat més. Al llarg de tots aquest anys ha estat molt vinculada a entitats del poble com el Grup de Teatre Segle XX o l’esplai El Cuc, on va treballar-hi de monitora. Després d’estudiar infermeria, va treballar una època a la residència El Lluc fins que fa dos anys va començar una nova etapa a Can Ruti, on ha viscut la pandèmia de la Covid-19 des de primera línia.
Com has viscut els últims mesos a Can Ruti?
Quan va esclatar la pandèmia, el març del 2020, la planta d’hospitalització on jo treballo es va transformar en planta Covid, on ingressaven les persones positives de coronavirus. No estàvem preparats, no teníem EPIs, reciclàvem les mascaretes, no teníem prou respiradors... Teníem molta por i estàvem desesperats, però també és cert que va aflorar la nostra vocació. Ens sentíem impotents de no poder fer la nostra feina com calia. Algunes companyes es van contagiar i actualment encara no s’han recuperat del tot!
I, a sobre, cal afegir-hi la incertesa del moment, en què hi havia molt desconeixement de la malaltia.
Treballàvem amb neguit i molts nervis. També teníem por de portar el virus a casa: quan jo arribava em treia la roba just a l’entrada, entrava sense tocar res i em dutxava. També procurava veure poc les meves filles per evitar contagiar-les. Per sort no he agafat la covid-19, però han estat mesos molt durs.
I a Sant Fost, com creus que hem viscut aquests mesos?
Crec que tenim la sort d’estar envoltats de força espais naturals i de viure en un poble amb una densitat de població més baixa que en una ciutat. Tot i això, aquí com a tot arreu, crec que no tenim prou por al contagi i que ens creiem immortals. Fins que no la vius de prop, no t’adones de la gravetat de la Covid-19.
Ja t’has vacunat?
Sí, ja estic vacunada. En principi, a mida que ens vacunin la situació ha de millorar, però crec que no serà fins que molts estiguem vacunats que veurem si les vacunes funcionen o no. Per ara la situació encara no és fàcil: els pacients que tenim a l’hospital no poden rebre visites de familiars, tenim una pressió assistencial molt elevada, ens hem de fer moltes PCR...
Quina ha estat la part més positiva de la pandèmia i què ha estat el pitjor?
Sense dubte, el pitjor ha estat tota la gent que ha mort de coronavirus per falta de recursos i per mala gestió. També la soledat amb què han mort moltes persones. En canvi, crec que el millor ha estat la capacitat d’adaptació que hem tingut, sobretot una generació de persones que gairebé mai ens havia calgut adaptar-nos a res, tret de l’època de la crisi econòmica.
Com encares el futur?
Crec que encara trigarem una mica a recuperar la nostra normalitat. Precisament, vull aprofitar l’entrevista per fer una crida a cuidar la nostra salut mental. No hem d’esperar a què tot acabi per fer plans. No podem deixar de fer coses, adaptades a les circumstàncies i amb totes les mesures, però intentant viure el millor possible el moment d’ara. Aprofitem per descobrir la comarca, comprar al comerç local, passar temps amb els nostres...Però visquem el present.
