Anna Martínez Medina, guanyadora del premi Talent Jove VO: “De petita sempre deia: ‘Jo vull fer coets’”

Divendres, 13 de novembre de 2020

L’Anna Martínez Medina té 23 anys, viu a Sant Fost i és enginyera en vehicles aeroespacials. Després d’estudiar a l’escola Joaquim Abril i a l’institut Alba del Vallès, ara està cursant el primer any del Màster en Enginyeria Aeronàutica a la Universitat Politècnica de Catalunya, on també s’hi va graduar. Fins l’arribada de la pandèmia, compaginava els estudis amb la feina en una aerolínia i també una beca en un projecte d’investigació. L’objectiu d’aquesta recerca? Crear gravetat artificial a l’espai.

Desembre 2020

Quan va ser que vas decidir ser enginyera en vehicles aeroespacials?

De petita m’agradaven molt les matemàtiques i sabia que volia estudiar ciències. Quan vaig començar l’institut em vaig adonar que el que m’agradava no eren les matemàtiques i els números en sí, sinó l’aplicació de les matemàtiques en la tecnologia, que fossin una eina per poder resoldre problemes del nostre dia a dia. Llavors vaig tenir clar que volia ser enginyera. I vaig triar aeronàutica perquè trobava l’espai molt interessant: que no se’n tingui gaire informació, el fet de poder-hi anar, de poder enviar-hi gent...és una cosa que sempre m’ha cridat molt l’atenció. Sempre deia: “Jo vull fer coets”.

I de voler fer coets, a participar en un projecte d’investigació per crear gravetat artificial a l’espai, que és el que fas ara mateix. És viable això?

Des d’una perspectiva teòrica sí és viable, però des d’un punt de vista pràctica encara no. Estem parlant de milions d’euros i també de limitacions tècniques perquè encara no s’ha pogut construir cap nau espacial de les dimensions que requereix la teoria per crear gravetat artificial.  El nostre és un projecte a llarg termini perquè és un estudi encara molt preliminar.

Quantes persones formeu part d’aquest projecte?

L’equip científic està format per tres becaris de la UPC i tres autoritats: un doctor en física de Barcelona, un doctor de l’Índia i un investigador americà que treballa a la NASA.

Com arribes a ser una de les tres persones becàries?

Vaig veure l’oferta per LinkedIn, m’hi vaig postular i vaig anar passant el procés de selecció, fins que vaig ser seleccionada.

És una beca remunerada?

No, me l’he de compaginar amb la feina i els estudis. Si surt la patent, s’hi inclourà el nom també dels becaris.

Estudies, treballes i ara també et dediques a la beca. Són molts esforços i sacrificis, què et va fer decidir a postular-t’hi?

Encara visc a casa dels pares, així que vaig pensar que era una inversió de temps per al meu futur. Surti o no la patent, és una gran experiència que em permet aprendre coses que a classe no poden ensenyar-me. Crec que val la pena arriscar-se.

A més, el teu és un sector tradicionalment masculinitzat

Sí, i crec que encara estem molt lluny de la proporció equitativa entre homes i dones. És cert que hi ha enginyeries, com la química o la tèxtil, on és més fàcil assolir la paritat. Però no en el meu cas. La meva promoció va ser la més femenina de la història: de 80 estudiants, 70 eren nois i només deu érem noies.

T’estàs esforçant molt i et mereixes arribar allà on vulguis. Fins a on t’agradaria arribar?

M’encantaria entrar a treballar a l’Agència Espacial Europea (ESA). M’agrada més com funciona la Unió Europea i l’ESA que els Estats Units i la NASA. Si somnio en gran, voldria arribar a dirigir una missió de l’ESA.

Darrera actualització: 13.11.2020 | 10:43